S'inaugura en mi, o en el meu cos,
un entotsolament de cel color de llautó,
melodramàticament dessabeït com una comunió
amb les dues espècies: mentre sortia
de la llengua de l'aigua i em fregava
els ulls amb les mans, vaig sentir
allò d'anar en la moto: tu encara
no veus la mar, ni tan sols els primers 
senyals de la garriga, que comença,
quasi sempre una colla de quilòmetres
abans de les penyes;
endevines, però, la mar pertot arreu:
les roges terres com més va més primes,
els camps de faves polsoses ran del camí,
tanques sembrades de veça,
tot sembla sementers d'interior;
però un revell que
guaita entre les pedres d'una paret seca,
una estepa quasi rasa, amb les fulles gomoses,
amb just dues honestes floretines
penades, blanques o color de rosa,
a un redol de roques llises, entre
el gris fenàs de verdor secallona,
anuncien, muts, que la mar és prop seu.

La fador del desert, que en mi sentia,
amb els peus encara dins la llengua de l'aigua,
era que, entre els companys de l'estiu,
hi havia la Irene, que també tenia setze anys,
ajaguda damunt la tovallola
també, també, també verda:
el desert com una cripta a l'aire lliure...

Cada horabaixa a les cinc, jo havia passat
de les edats a les seqüències de l'amor portàtil,
zooms i flashbacks
de la Irene tant d'argila i via làctia,
Irene tota ella líving i tràveling,
i jo, Daniel, tan relatiu i practicable,
nascut municipalment masculí,
tot jo destí, facturat cap a les noies,
amb just setze anys, amb tremolor, infantils,
convertits, però en mil·lenaris,
a causa del problema de la bellesa,
que sempre acaba matant, mor matant,
pel fet de convertyir
un home en representant de la seva espècie...

Jo, l'Intocat, ja recordava el reclau
amb què un home ensopega, cau de morros,
i és menat a topar amb la tàctil
incapacitat de defensar la seva
personalitat i les perspectives del pensament
contra l'estament mitjà de l'amor
a l'infern del sud, sempre oscil·lant
entre els mil sols d'Hiroshima
i la casolana bombona de butà.

La memòria és la terra promesa de les coses que arriben
a tocar mare del seu esperit.
En la memòria de les coses, a la fi!, es deixondeixen
del xubec amb calitja que tenien i eren,
mentre pel torn i pel forn de la terra
el no-Daniel del Daniel, capaç de dir "jo" i de dir "no",
les treia de la mort de just ser argila.