Succeeixen les coses que han succeït sempre,
però cada una succeeix en la seva illa...

Vetla, guaita, admira, mira:
el que hauria de ser ara, ara,
l'instant real és l'aparició
de l'aromàtica, grisa fugacitat blava
triomfant en la mel i premortal
dalt de tot dels brots de romaní
que l'aguda, canònica, templària
música de les esclaves abelles espera...

Dir "Idaho", "Idaho!" amb els capolls
dels dits, on floreixen les natives abelles
d'Idaho, però, és inútil: és l'ètica
amb una taperera al costat d'una pedra
perquè, en aquell mateix grum del temps,
el que succeeix és la desfloració d'una guerra
entre americans i japonesos,
i un soldat japonès
que, tot i ser un jovenet, ha de creure en l'honor,
fa l'arakiri a la seva joventut
perquè David Bowie, castigat a dejunar,
davant d'ell, que era el guarda i responsable,
gosà menjar-se, davant seu!, una flor d'hibiscus.

Les races també són un succés
i, per afegitó, un succés inesperat...:
sembla que tots els exemplars humans,
des de l'ètica han de ser iguals
davant la llei com davant el sol...

L'ètica, però, existeix, existeix, ai!, existeix,
però hi ha racisme perquè hi ha races:
hi ha les estètiques, una generació
d'estètiques cada una a la seva illa,
i amb estètica no hi ha un pa de terra
ni església feta entorn d'un vot de la llum.

L'estètica cada dia produeix
dos mil harakiris,
un milió d'afusellaments,
cinc-centes mil dimissions totes irrevocables,
cinc excomunions de manu Petri,
quatre milions d'obligatòries jures de bandera,
és a dir, que, si et fan presoner,
l'enemic et farà un consell sumaríssim,
restadíssim, i t'afusellarà per haver estat fidel
a la bandera dels colors que vas jurar.