Oh lluna plena de muntanya, oh
princesa trista en un camí de seda!
l'últim blanc nuvolet se'n va a la cleda,
tremolenc, irisat com una flor.
És bo d'anar pel caminal, és bo
d'heure el sospir d'aquesta aureta freda, 
de sentir l'aigua enllà de la margeda
i l'alt fullam, d'interminable so.
I extasiar-se al flanc de la muntanya
sota el llençol de llet que tot ho banya,
i esgarriar en el cel i en el camí
tot el desig i l'enyorança tota,
cercant no re, no pas ningú, dessota
dels pollancres humits de serení.