Al fons de tanta randa de brancatge
el clar de lluna no s'ha mai estès;
el Faune mena a son secret estatge
la Nimfa d'or amb el cinyell malmès.

Ella ha cridat, poruga de l'ultratge;
però quan ell s'inclina per al bes,
l'aire subtil gemega en el boscatge,
cau la rosada sobre el cor encès.

També a la Nimfa el ventijol trasmuda:
-Per què he cridat? ¡Só dolçament jaguda
i tinc un bes de flames a l'abast!

Oh dels romàntics delitós abisme!
Llavores, greu: -El meu romanticisme
-ha dit el Faune- és de tornar-me cast.