Mentre pensava en Ninetto Davoli, 
feia memòria dels mots de la mare: 
-Les taques de móra negra 
amb móra verda se'n van.

Mentre preparava el pla llarg  
del portal d'arc rodó amb la portassa,  
feia entenent que  Medea "la seva" 
sense saber-ho havia de sentir i obrar 
com qui, a hora-blava, endevina 
que tota ella és un noi. Si trobés 
com tothom, però el nen que va ser, 
no el reconeixeria: és una conscient mentida 
culpable el fet que la gent recordi 
la pàgina de les infanteses 
com una illa sembrada de julivert.

El nen, talment una vivent cranca imperial, 
té un atapeït eixam de necessitats, 
desitjos, sentiments, quimeres, 
espais de solituds en les quals diu: 
"Fora de casa tot va millor". 
El sexe inconegut i oblidat per tothom,  
les temptacions de fer un cop d'estat, 
l'amor del nen, viu i violent com cal,  
que viu extramurs de les paraules 
executives: incest, homosexual, heterodox, 
estimar-se a si mateix tant com estimar els altres, 
el sadisme, l'amor mal expressat, 
la bestialitat, el fetitxisme, 
l'exhibicionisme, la taciturna 
vergonya de ser vist com uns nens: 
éssers que tenen gràcia, com nens, 
però just com nens petits..., 
mentre senten els qui ja compleixen  
la tradició de sentir-se culpables 
tot dient, assenyalant-los amb el cap, 
i des de l'envinagrada carassa del rostre: 
-Són com nens, 
tots els nens són iguals...

Maria Callas escoltava les cursives precisions 
que ell feia sobre els colors i els éssers 
en la figura de Medea d'escenari, 
mentre mirava el rostre malmenat 
i la mala cara que ell també feia: 
semblant a la d'estar molt malalt 
que, segons diuen,  
feia Plató al darrer sopar de Sòcrates.