Entre la gent vestida de cap d'any,  
t'he vist ja tot grogor i convertit en gent  
d'aquella que ha dimitit i s'arreplega  
en el ramat general com qui s'amaga  
tot nu enmig dels arbres per por que el vegin  
tal com ell s'és descobert i es mira... 

Qui t'ha vist i qui et veu,  
ha endevinat el cop fondo i l'esqueix  
ja impossible de cersir, que et feres en l'acte  
de ser tot nu com qui és del Village,  
anar talment qui pel juliol va descalç,  
de cop sec reconèixer-te tot nu, veure  
que hi anaves..., corries, t'encalçaves  
per dissimular la pèrdua de la personalitat  
entre la gernació que, com el color en els arbres,  
tapa el conhort de molts amb un conhort de bèsties. 

D'allí estant, ferm i cap de brot te'n reies, deies:  
-En Blai va de puput  
i mala gana  
perquè no té part sana  
l'amo que té,  
un que, de l'ametller,  
en fa taüts  
i dels fusters caiguts  
creus de civil.  
Ell, per devers l'any mil  
nou-cents quaranta,  
ja feia poca planta  
i era un al•lot,  
feia cara d'ex-vot  
dut a La Sang.  
Seia amb cent més a un banc,  
esperant dona,  
però damunt la trona  
els sagrats mascles deien  
i en cursiva retreien  
que Ell era Anyell  
damunt un llibret vell  
i nen de Praga  
que, abans de dur tumbaga,  
morí amb tres claus.  
En Blai no anà de pau  
feta amb un mort.  
Se n'anà a ensumar un port  
que seua en terra.  
Va comparar una guitarra  
i una escopeta.  
Duia el puny a la dreta,  
la mar a l'esquerra.  
Un li parlà de guerra:  
ell va fer un tro.  
Un test va fer la flor.  
Ell féu l'estreta  
damunt terra de pleta  
amb una nina.  
Nomia Caterina,  
però ell després topà de morro  
amb l'oratge que, de lloure que va, cou  
però li cura el rostre de la Pell que encara  
va niala de la nit que cova  
sense haver post i fa sortir del metro a Nova York  
tot d'home no nascuts que tenen feredat  
al plat del dia i són Johnny que agafa el fusell.