Hi havia necessitat de donar
la volta a les coses: si continuava
en el seu camí de vegetacions i d'exsudacions
gomoses que el tenien covat sota les ales
d'una lloca didàctica, la vida, la seva jove...,
corria pena de la vida: no feia res més
que veure passar els dies
com un rest de murtra que va
d'un pal a un altre pal...

Pula era el nom de la possessió
i de les cases que ell havia a les terres
de turons i saragalls
que hi ha entre el puig de Randa i Montuïri.
"No sóc un àngel, no sóc un home",
ho pogué dir davant la llarga façana alta, color de crosta de pa, amb dues fileres 
de finestres talment boques de forn
emblanquinades de fresc amb calç
mesclada amb una grapadeta de sofre
perquè el marès fos semblança
de pa d'or posat al temps, "per res del món
preguntaria res a qui em digués que ho sap tot",
el lledoner davant el portal rodó
tenia l'ombra llarga i arrodonida
com el núvol d'en Jordà, que és senyal
de ploure quan s'eixanca damunt Cabrera.

"És mester transcendir núvol
del propi pensament,
és mester preparar l'entrada
en l'estat de gràcia,
perquè el futur no existeix,
existeixen les llibertats",
i, enfront, una mica de biaix,
dels bosquets d'alzines, clapes clares
de pinarets de Pula, Randa era
la blavor de la pedra alta amb coves
on el misteri hi era real i senible
però amb mates de mollora roquera,
picardies de menuda i mil·lenària
florida guerrillera, roserets
de fulla menuda que fan
la rosa mallorquina de quatre fulles
color d'os de sèpia...

De les ombres blavoses, esclarissades, estant,
Randa era un temple sense església
que engolia i prenia els esperits
de qui miràs fit a fit, amb les mans plegades
per les acopades ales de la pietat:
els pins, les mates, les alzines, tenien
la verdor i feien olor
del segle d'enguany
de la veritat sense remei,
d'organització per combatre la virtut.

Les roques, però, les escletxes amb la ruda
que en guaita aferrada en un dit de terra
que s'hi ha escolat amb l'aigua del ploure,
el lloc blanquinós de les covasses
com paladars de calç viva,
els afuats i amagadissos conills
de vermell ull com els crítics,
tot, tot era el mantell natural, premeditat
amb acoloriment de les races de vegetacions
que tapaven i arreceraven el lloc
dels llocs on els Enflorits realitzaven
les dues diades de l'Encetament, en les quals
una gernació d'estols i aplecs
eren vinguts a peu, carregats
amb farcells de roba de quadratí
i sarrietes, en les quals duien pa i coses,
per fer aquella iniciació
que començava a Randa,
segon replà al paladar de Gràcia,
tercer Sant Honorat, on les dones
restaven fora com els coloms i els testicles,
perquè el mal està en el rebre. Mentre,
els homes de jovent entraven cap endins
com un jacint que no té fi baixa a la terra,
per tal de, l'endemà, a Cura tastar
el fet de ser anterior o posterior i saber
la introducció d'un futur en l'acte lliure a l'amor.