És tard. Ha finit el sotrac
dels últims, llunyans, carruatges.
Mon cor ja no estima els viatges,
el goig, ni d'amor el buirac,
i caic en el son sense imatges
com pedra que cau en un llac.

Tant m'és si la boira desfila
al volt del fanal enrogit
o ca reganyós de la vila,
el vent va rondant enfurit
o encara la pluja vigila,
peufina en el cor de la nit.
Al fons de ma cambra apagada
(ai! l'àngel amb mi no fa estada)
seré cosa vana, oblidada,
sens rastre d'instint, de record,
difunt de la boca badada,
rebuig d'una vana dissort,
quan una mà trista i retorta
apagui al quint pis el llumet,
i al trist carreró, de somorta
fosquesa, deixondi un  calfred;
quan obri del temple la porta,
amb dolça tentina, un vellet;
quan ixi la llum matinal,
la llum mateinal que griseja,
llavores que es tomba el malalt
i fuig l'animeta immortal,
muntant en la boira que oneja
damunt del camí i el casal.