Potser l'Amor ja ve:
l'aire del cel amb més frisança vola,
i hom va content al so de la viola
de l'esperança, que fa el cor lleuger.

     Quan és l'amor, ací,
qui veu la mar, els núvols o la serra?
Un gran núvol rosat tapa la terra:
tant és gelós el nostre instant diví.

     I un cop l'amor passat,
vénen l'ira, l'orgull, inútil fressa;
i al capdavall, com última deessa,
una endolada, que fa el seny daurat.