Posat dalt
d'un penyal,
poc em costa
dar a la posta
que es consum,
una embosta
de lleugera
polseguera
tota llum.

Com serena
regalada,
l'emmelada
solitud
heu la prada,
la carena,
l'estelada
que ja acut.

Per la riba 
hi ha a mon peu
una griva
que no es veu.

Cap recança
no s'atansa;
cap enveja
no em bequeja;
dol no hi ha
més enllà 
ni desig
entremig.