Atardat en ma cambra, consirós,
primer vaig apagar la llum somorta;
furtiu, en acabat, obro la porta
cridat per més insinuants foscors.

Sota la nit que estranyament somia
el meu jardí tot es deforma i creix:
son nou posat mes passes esgarria
i sembla que em desfà de mi mateix.

Guiat només d’una blancor de roses
del caminal secret m’aturo al mig;
sento el glatit fantàstic de les coses
tot d’una que s’apaga el meu trepig.

Besa mon front una fullola incauta;
lluny, hi ha un so d’aigua que no sé d’on ve;
com melodia tènue en la flauta
la saba frisa en el brancam lleuger.

La serena, amollint la podridura,
agita, dins la fosca sense estels,
els insectes cercant a la ventura
llurs noces amagades i cruels. –

És potser la follia qui em voreja?
quin instint ignorat s’abranda en mi?
Una idea vol viure, barboteja,
sense mai arribar-se a confegir.

Rodà a l’herbei la meva consciència?
neix un fibló en ma boca, verinut?
¿és que en mos ulls hi ha una fosforescència
o tinc damunt l’esquena un doll hirsut?

El que vaig ésser, en el meu cor desperta.
En els segles reculo. Davant meu
hi ha l’urc estòlid, la carota incerta
de tant d’esser pugnant per ésser déu.

Al coll la ronca veu se m’empresona
i caic, parapetat sobre el genoll.
¿És que tota la nit se m’abraona
i l’esperit deserta son grumoll?

Sobtadament, una aura fina glaça
ma febre: tornat home, sento en fi,
corbat encara, un esperó diví;
l’ombra invisible de Jesús que passa

em veu, baixant del puig on ha vetllat,
i se’m desvetlla l’ànima abaltida
com l’aigua que de cop, tota embranzida,
borbolla dins un pou abandonat.