Contrada morta o bé fadada,
era una antiga fondalada
on jo no era gens,
inútilment badada,
sense petjada
ni presents,
lluny i més lluny de cada ruta
oberta als que vivim,
de paret dreta i absoluta,
rebutjadora fins al cim.
Fora del viure temerari,
aquell fondal inconegut,
com que jamai no fou recer d'un solitari,
mai no tingué ni solitud.
I els núvols, per damunt creuaven amb recança
pels grans silencis blaus,
car no hi havia ulls que els dessin la semblança
de plomes i de naus. 

En tal indret, d'aquells on ni l'ocell recala,
un dia va assajar de néixer un muricec,
primer que hi portaria l'espai amb feina d'ala,
primer que hi maracaria el temps amb son batec.
En començant de moure's encara no sabia,
si ell era nat o fóra un d'altre qui es planyia;
l'havien dat a un viure, tal volta maleït,
des d'una gran cofurna, més negra que la nit.

(Venir d'on no sabeu, en fred i queixa!,
per quin incert? per a quin fruit?-
És prou diví de nèixer,
commoció de l'àrid, dispersió del buit.)

El muricec en mena de repte i de pregària,
i de senyals d'absència voltat pertot arreu,
volia, doncs, somoure la fossa mil.lenària:
primera provatura d'una veu.
Però davant d'aquell grapat de sutge i cendra
captant captant amb dos xisclets humils,
ja abans de viure elles mateixes i comprendre,
les coses mudes van tornar-se hostils.
Tot, a l'entorn, era impassable fita;
i del no-res en el cantell,
va tremolar una sort petita,
igual que un flamissell.

I quin miracle! Amunt, per la serena
claror, saltant garlandes, al sol ponent ofrena,
creuava un àngel, mirant cap avall,
i era el més bell, el que espasa no té ni capmall,
el que a les festes o dansa o repica
i fa brandar, quan la gent dins la boira es capfica,
una bandera, una rosa, un fogall.
Mirant avall, va somriure una mica.
Potser l'havia alertat un estel.
Potser la veu que, afanyosa d'un somni, somica,
és un esquer per al cel.

I envers aquelles clotarades,
tot seguit uns ocells, des del fons de remotes diades,
es migraven per cants futurs;
i, de la timba sota els murs,
eixien, s'esvaïen les ratlles acuitades-
projectes de boscam, incerts i purs.
Un cim de roca s'estremia
com demanant la invasió del vent;
on el mugró d'alguna font s'esdevindria,
la pedra s'ablania
misteriosament.
Per amagar a l'esguard de l'adventici
tot el primer trasbals,
arreu movia el nou desfici
inquietud de boires desiguals.
Ja millorarà pendissos una carena brava,
com demanant l'inconegut trepig.
Em delia fins jo -que m'ignorava.
Era el començament que començava.
Era el desert- amb el desig.