Entre Cal Nin i sa Talaia, Vella,
entre dues graveres amb romeguers, i fondes
talment tombes lliures del que se n’ha anat,
ala virginitat s’era feta una imatge...,
davant la qual jo era un encristallament
on es reflectien les cabres
i els bosquets de magraners amb la vermellor.

Magre, ferest com la finor d’un card gòtic,
em pastava i fenyia el perfil de trinxet,
l’empedreït pom polit del meu muscel
de figeraler d’ànima de teatre,
en veure clar, quan veia tan clar
que la tragèdia és la natura de la intel·ligència.

Entre el pujol i l’Alqueria Blanca,
la virginitat, ami que tenia quinze anys,
em deia: “Vénc amb tu, vell”,
i era perquè amb la creixença
no m’havia crescut la importància,
perquè, si em feia tantes preguntes
era perquè no hi havia ningú davant...
L’únic que importava era l’adolescència
sense por de res viu,
adolescència militant, guerrillera,
que lluitava a favor de l’adolescència
i contra tots els que et manen ser un home
com Déu mana: jo tan dur, tu tan blana.

                           Santanyí (Cala Figuera), maig de 1989