Entre baix camp i alt camp, la Catalunya d’ànima
és, en la seva cristal·lina caliuera,
la necessitat fonda de tenir un drac vivent 
que no la deixi viure en pau ni en bandera
com en un pa de noces lluny de l’arma i la ment.

entre la vinya i la pols de la mà,
el català és fidel igual que un violí
que, si el deixen en pau, és fusta que morí,
que, si l’ataquen, és lleó del pa.

Si amor és just etern després de mort,
que la batalla no ens sigui un amor,
sinó un Jordi de veu de ballesta
que tothom digui “tu, català d’hort,
si el món és tan formós que ni se mor,
sia’ns el drac la idea i la ginesta”.

                                  [1997]