Pons Fabre de jove trobà moltes cançons
algunes de fosques, altres de ben clares,
i també de gran unes quantes més
i no parà de sotjar-ne els secrets,
s'acostà molt, molt a prop de la font
i al final hi anà a viure, a la terra dels versos
i s'hi quedà per sempre i quan ja era vell
passava entre versos, o seia a la vora dels versos
a sentir rajar versos,
veia sortides i postes de versos,
veia fugir d'un bot les orelles d'un vers…
però quan en volia enganxar un, quan n'enganxava algun
se li pansia i li quedava encartronat
i amb una mica no pas molta melangia
el llençava, el donava als versos
i els versos tot contents se l'engolien
mentre en Pons tirava el seu camí
i els seus fills a les branques tots cantaven.

Pons Fabre d’Uzès, trobador del s.XII o XIII, de la seva vida no se’n sap res del cert, i de la seva obra només queden dos poemes, una sextina en octosí?labs aguts i una mena de sirventès: ‘on ne connoît de ce troubadour que la chanson suivante [el sirventès] et un mauvais poëme moral, qui n’est rempli que de lieux communs [la sextina]’ diu Les poètes François, depuis le XIIè siècle jusqu’à Malherbe, París 1824, de P.R.Auguis. La sextina, contra el que diu aquest, és molt original i gairebé hermètica. El sirventès, que sí que és més semblant a altres obres d’altres trobadors, és una reflexió moral sobre el plaer, el saber, el donar, etc. En el meu poema simplement faig servir el nom del trobador per fer-li una mena de Vida...