Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l’home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l’esperit
i en rebost 
de l’infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra 
dels més-enllans
i de les ombres 
dels capellans.
Mon pare fou
del tot atyeu.
No acceptà jous
posats per Zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes,
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots 
giravagants,
mèdius, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s’hi endisés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina
car d’això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l’avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia en reus.