El sol promet un eclipsi de lluna a una realitat no gaire llunyana. Sé que la nit convertirà els arbres en éssers màgics i extraordinaris que ens voltaran per les consciències amb paraules i cants d’extrema bellesa. Tot serà el que ha de ser i ens deixarem dur per camins desconeguts enmig de la fosca profunda i càlida…


     Airit, et pens sobre els pensaments, m’engat sota la teva copa de whisky i somnii tot el que somniaves quan encara no tenies somnis, quan eres l’espurna per créixer, el sentiment i les ànsies de menjar-te una flor tendre per acostar-te una mica més a la natura, per saber-te viu, volàtil i finit. Airit, quan deixaré d’explicar el cel, les estrelles i tots els vents del món per aconseguir, al final, fusionar-m’hi i gaudir-ne de veritat?


     Una aranya petita passeja per damunt el meu cigarret, que he deixat reposar a un tros estèril d’aquesta gespa vella, i bota espantada i adolorida quan s’acosta a les cendres encara calentes. Les branques primes d’aquests arbres joves em fan una dansa d’ombres per damunt el cos i del tros de paper que t’estic emplenant. La gent esesa al terra rep els rajos de sol i ragen, d’entre ells, alguns somriures d’esperança. La verdor tremola amb el vent i els ocells s’amaguen entre les fulles, una garsa em mira fixament. Airit, hi ha tanta de vida al meu costat, aquí, a l’abast de la mà, hi ha tanta de vida que m’abroma i em supera la certesa que mai seré capaç de comprendre-la tota, de donar-li l’abraçada vital necessària. No seré capaç de relatar tota la bellesa que hi ha a cada instant, a cada cos, a cada partícula d’aire, a cada cosa, pertot…


     Però, per què si sóc conscient d’aquesta limitació irreversible que tenc continuu endavant cercant respoets? Per què no puc oblidar aquesta recerca i començar-ne una altra que sigui finita igual que jo, Airit?

     Per què si tanmateix després, quan em pos davant el paper en blanc, em sorgeix sempre el mateix dilema? Què és la màgia? Què és la bellesa? Qui sóc jo? Existeix tot això o jo, en un acte de suïcidi neuronal per etapes, m’estic creant una bomba sensitiva enorme que no esclatarà mai del tot, sinó que em deixarà en un estat constant d’”ai! ara explota!” o de “per fi he tornat boig!”?


     Sé que tens raó, que sí que existeix, que ho sent ben endins, que ho perceb, que és aquí i em regala infinitat de plaer, però també sé que tot això és insostenible, és massa difícil de dur i de projectar-ho, protestar-ho o defensar-ho sense adonar-te’n que no ho pots explicar i que mai ho podràs fer. Airit, no em facis cas, no t’espantis de mi, tanmateix no és el que em dic…


     Un ocell picoteja el terra. Vola.

     L’estim.