Alta mar com la mirada cap al fons 
dels teus ulls que no veuen on busco, 
núvols com simfonies que s’allunyen, 
que s’acosten com el vertigen, 
sensació latent, 
núvols grans com una renúncia 
a parlar, a l’equilibri que esquinça 
els nostres cossos que s’esquiven. 
Emboliques una mica de haix 
i me l’acostes. Tu ets el fum fent cercles 
de doble zero.