Jo estim un ser gentil de forma indefinida

       que entre boirosa glaça

me parla moltes voltes al cor i al pensament.

Mon cor, per escoltar-lo, de tot el món s'oblida,

nedant dins la riuada dels somnis exquisida,

somnis que tenen traça

d'un dolç encantament. 

Aquest ocult afany que em pren el cor, a estones

el seny i la memòria,

no és il·lusió amorosa, per més que en té el posat;

no és un desig de glòria que ja entreveu corones,

és un abisme, un pèlag de lluminoses ones

de fe, d'amor, de glòria...

És l'ideal lograt.

Quin n'ha tastat un glop, qui la virtut conega

de l'alta poesia,

sap bé que ella és la font de regalat encís;

la que endolceix el viure, la que el pesar ofega,

la que sospira el cor quan desolat batega,

             la que amb l'amor sentia

             baixar del paradís. 

Mon cor fou l'encenser ocult, d'on s'exhalaren

             amb dolça fumerola

perfums que al cel pujaven com a glaçats alens.

Alens del cor que prompte pels aires s'escamparen;

davall un vel de cendra les bases s'apagaren,

i avui encara dura l'aroma de l'encens. 

És un suau perfum que dins el cor em resta.   

               Com ell cap flor en llança:

ni el temps ni la tristesa l’han esvaït, per sort.

Ell fou qui embalsamava la meva edat xalesta

i avui encara dura, passada la tempesta;         

         abans era esperança         

           i és ara bell record.

Així, en tot temps reviu l’augusta poesia        

                que ja en son bres de palles

els sentiments del poble remou del propi fons.

És flor de bellesa, essència d’harmonia,

és el llambreig puríssim del mar, del cel, del dia,         

              blavor de les rondalles         

             i ritme de cançons.

Amb son reial mantell tot l'univers abriga,

          alena dins les coses,

somriu tota amatenta del sol a cada raig;

té, al cor de la hivernada, color de flama amiga;

té la frescor de l'aire quan pren color d'espiga,

           amb flors i papallones

           jugant pel mes de maig.

Com la floreta humil del romaní i la vauma

          vessant essència fina

i el plor de la rodada tornant en dolça mel,

la veig que en gentilesa pel cor se'n du la pauma; 

la veig, com la nocturna carrera de Sant Jaume,

           que en els meus anys de nina

           m'era un camí del cel.

Entre brillants estels, com me semblava bella

           les nits de lluna nova!

Oh, el venturós poema del nostre temps primer!

La fantasia s'obri, com s'obri la poncella,

es fixa la mirada, i l'ànima novella

           sent la llunyana troba

           que encara no entén bé. 

La joventut floreix. La troba és més compresa,

             cada posada seva

té la dolçor secreta d'un animós sospir...

Passa el bon temps i vola, fent lloc a la vellesa,

i encara resta el càntic, aquesta llum encesa,

           que quan fa fosca i neva

           més clara es veu lluir.

Oh santa poesia, del cor sempre estimada!

          Mes hores passen belles

quan puc sentir un eco del teu dolcíssim cant.

Ressoni dins ma vida ta veu tan enyorada,

que el sempitern desfici que té en mon cor posada,

           sentint tes cantarelles

           s'adorm, com un infant.