Sa cançó que escoltareu 
l’ha feta Guillem d’Efak, 
més de mig manacorí 
i fill d’en Toni Cremat. 
La va fer a Son coletes 
un horabaixa de març. 
Déu vulgui que per molts anys 
pugui anar-hi caminant.

L’any mil quatre-cents cinquanta 
pitjor fou que el de la fam. 
Els rics mengen pa de xeixa, 
diuen les dones plorant. 
Els rics mengen pa de xeixa 
i per noltros sols no hi ha mestall. 
Lo Tort Ballester ho escolta 
i li envest cap a Ciutat.

I era una colla de veure, tots eren manacorins. 
Fent-se costat un a l’altre anaven replegant amics. 
Primer s’hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil, 
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. 
Lo Tort Ballester els comanda perquè era el més decidit.

Per donar compte an el rei 
a Nàpols varen anar 
i el rei els dóna penyora  
de que tot s’arrenjarà; 
però els senyors de casa bona 
ni el rei volen escoltar. 
Tres anys, lo Tort Ballester, 
els tengué acorralats.

Set mil cinc-cents sous donaven 
els nobles a qui el matàs. 
Feren venir mercenaris, 
moros i napolitans. 
Calaren foc a les cases 
i es fartaren de robar. 
Després ‘ribà la venjança 
color de vi i de sang.

I era una colla de veure,, tots eren manacorins, 
si ho eren els condemnats també ho eren els botxins; 
primer mataren en Mates, llavors en Fullana i en Gil, 
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. 
I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu. 
I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.

Després d’aquesta endemesa 
tot romangué com abans; 
els pobres més bocaclosa 
i més viudes plorant plorant. 
I no ploraven per elles, 
ploraven pels seus infants.

Sa cançó que heu escoltat 
l’ha feta Guillem d'Efak 
qui demana a Déu que el poble 
no tengui mai més tirans 
i que si hi torna a haver guerra 
la guanyem els catalans.