Jo sé que no l'estimes. 
    No ho diguis a ningú. 
    Tots tres, si tu ens ajudes, 
    guardarem el secret. 
    Que ningú més no vegi 
    allò que hem vist tu i jo. 
    De la gent i les coses 
    que us han estat amics, 
    ell se n'amagarà. 
    No tornarà al cafè 
    que és fet per a esperar-te. 
    Vindran mesos amb erra: 
    serà lluny de les taules 
    de marbre, on us servien 
    les ostres i el vi blanc. 
    En els dies de pluja 
    no mirarà l'asfalt 
    on us havíeu vist 
    quan no es trobaven taxis 
    i havíeu d'anar a peu. 
    No obrirà més els llibres 
    que li han parlat de tu: 
    ignorarà què diuen 
    quan no parlen de tu. 
    I sobretot, hi pots 
    comptar, ni a tu ni a mi 
    no ens farà saber on para. 
    S'anira confinant 
    dins de les terres llunyanes. 
    Caminarà per boscos 
    foscos. No el sobtarà 
    l'atzagaia de llum 
    de la nostra memòria. 
    I quan sigui tan lluny 
    que mig el creguem mort, 
    podrem recordar i dir 
    que no te l'estimaves. 
    No ens farà cap angúnia 
    de veure com li manques. 
    Serà com un espectre 
    sense vida ni pena. 
    Com la foto macabra 
    d'una Gueule Cassee, 
    que orna un aparador 
    i no ens fa cap efecte. 
    Per ara, no ho diguem: 
    no trasbalsem la gent 
    mostrant-los la ferida 
    sagnant i purulenta. 
    Donem-li temps i oblit. 
    Callem, fins que ningú, 
    ni jo mateix, no el pugui 
    confondre encara amb mi.