Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps. 
    Trobem-nos altre cop al lloc de sempre. 
    Veig el cel blanc, la negra passarel.la 
    de ferros prims, i l'herba humil en terra 
    de carbó, i sento el xiscle de l'exprés. 
    L'enorme tremolor ens passa a la vora 
    i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer 
    i em fa riure que rius i que no et sento. 
    Et veig la brusa gris de cel, el blau 
    marí de la faldilla curta i ampla 
    i el gran foulard vermell que dus al coll. 
    La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir. 
    Tot és com aquell dia. Van tornant 
    les paraules que ens dèiem. I ara, veus, 
    torna aquell moment. Sense raó, 
    callem. la teva mà sofreix, i fa 
    com aleshores: un vol vacil.lant 
    i l'abandó, i el joc amb el so trist 
    del timbre de la bicicleta. Sort 
    que ara, com aquell dia, uns passos ferris 
    se'ns tiren al damunt, i l'excessiva 
    cançó dels homes verds, cascats d'acer, 
    ens encercla, i un crit imperiós, 
    com l'or maligne d'una serp se'ns dreça 
    inesperat, i ens força a amagar el cap 
    a la falda profunda de la por 
    fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat 
    de nosaltres. Tornem a ser feliços 
    perquè s'allunyen. Aquest moviment 
    sense record, ens porta a retrobar-nos, 
    i som feliços de ser aquí, tots dos, 
    i és igual que callem. Podem besar-nos. 
    Som joves. No sentim cap pietat 
    pels silencis passats, i tenim pors 
    dels altres que ens distreuen de les nostres. 
    Baixem per l'avinguda, i a cada arbre 
    que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred, 
    i anem de fred en fred, sense pensar-hi.