Hi ha un pou pavonat blau com el canó 
del revòlver que vas mirar de nen.
Hi ha falgueres molt altes, i el tambor 
del sol bat lluny i feble. Hi ha un ocell
estarrufat i verd i groc i bàrbar
com un tapís de ploma asteca, i crida
més llum, sempre més llum, i és per colgar-la
més sota terra. I tu la cercaries
fins a l'última pols, per entre fulles
caigudes i arrels aspres però fetes 
a la mesura de la mà que estreny.
Hi ha un fres de móres negres, i les nous 
són crustacis podrint-se, llefiscosos
i dolents com les llàgrimes. Hi ha troncs
que exsuden. Hi ha metall d'èlitres vius.
   Dins, tot això. Però no hi entraràs.
No saps cap on tirar. Fa tant de temps 
que van donar-te les direccions.
Atorollat, has perdut els camins
i no tens esma. T'asseus, i recordes
que et van parlar d'un pou, no de camins.