Els ocells de la llum se'n van a jóc 
    i ens deixen a les branques un subtil 
    tremolor de petites veritats. 
    Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre 
    sentiment transitori s'ha gastat. 
    Ens aixequem, i amb por de no saber 
    retrobar a temps qui som i què volem, 
    anem tornant ben poc a poc. La tarda, 
    la brasa imatge nostra, nerviosa 
    però abnegada mare de la cendra, 
    s'apaga, i es respira la pudor 
    del tabac refredat. Hem estat sols, 
    però ara ens estrenyem als colls d'embut 
    (colzes amb colzes, passos que es fan nosa) 
    per vessar dins el poble l'imprecís 
    record d'uns camps trencats, al.luvials 
    deixes de camions, d'uns camins curts 
    com un alè cansat, i uns arbres vius 
    que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem 
    amb els que s'han quedat, i que ara surten 
    dels balls i de les coves de penombra 
    gelatinosa, i tots trepitgem besos 
    que la tarda ha endurit, i ara es parteixen 
    en dues valves, com un musclo, i cauen. 
    Un nen que se li ha rebentat el globus 
    llança un plor viperí. Tots ens mirem 
    i riem satisfets. Cap de nosaltres 
    no és gaire amunt en l'escala dels éssers.