La nit no ha deixat llum sinó en els trossos 
    de gel, que ens repartim i no bevem. 
    Ens ho farà saber. Fins a la fi 
    ho hem de saber: com la van violar, 
    i el corredor del col.legi es tornava 
    un uad de pedres seques, i els voltors 
    explotaven, enlaire, com les gotes 
    de gasolina en els pistons. Hi ha qui 
    sap sofrir més que els altres. Tots voldríem 
    sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix 
    de joncs, i arrecerar les blanques medules 
    sota molta frescor. Pero n'hi ha un 
    que sofreix més, fins que aixeca el gosset 
    i l'hi tira a la cara, i ella es vessa 
    per terra, mollament. Un toll rodó 
    de bava i pietat d'ella mateixa. 
    I no hi podem fer res. Hem d'esperar 
    que algú proposi que ens n'anem.