Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim 
    estiu. De bon matí, abans que el telèfon 
    no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem. 
    Prendrem el tren més lent, i baixarem 
    a la tercera estació, en un poble 
    de terra sense verds. El disc vermell 
    d'una taverna ens donarà el senyal. 
    Creurem. Ens asseurem, i tot el dia, 
    mirats pero sense mirar, ens prendrem 
    la tèbia cervesa del silenci. 
    Tornarem ben segurs que cap record 
    no ha nascut en nosaltres. Quan trobem 
    el primer amic, comprendrem que aquell dia 
    ha estat el del prodigi, que s'han dit 
    el mot senzill i just, i tothom riu. 
    Riurem també, i guardarem el secret. 
    I sobretot després, quan els turmenti 
    d'haver-se descobert que no es volien 
    tal com eren i hauran tornat a ser, 
    i s'agermanin tots en l'odi mutu, 
    callarem. Que no sàpiga ningú 
    que no vam dir ni sentir res. Que puguin 
    odiar-nos també, fraternalment.