Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d'oliveres (dues
    llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
    ha badat violent, i que s'omple
    d'aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.