[Lorelei és un espadat del Rin; segons la llegenda, una noia bellíssima de cabells d'or, asseguda al cim, amb el seu cant encisava talment els navegants, que llurs barques anaven a rompre's contra els esculls i eren engolides per les aigües.]

Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant d'un passat estiu
no se me'n va del pensament.
   Les pedres tèbies de lluna, 
i a l'herba frisa el vent de mar.
Per una escala que s'enruna
pugen ella i un embriac.
   La noia amb blue-jeans es proposa
tenir bondat per l'home incert.
No fuig de veure's en l'ull de boira
ni burla el pas que es perd.
   Ara la mena un seny d'ofrena:
li han dit sempre que l'ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha fet..

     Aquest poema és fet sobre aquest d'H Heine: 

     No sé què significa
     que em trobi tan trist.
     Una rondalla de temps antics
     no se me'n va del pensament.

     L'aire és fresc i fosqueja,
     i tranquil flueix el Rhin.
     El cim de la muntanya
     espurneja en el llustreig capvespral.

     La bonica verge
     és asseguda dalt.
     El seu posat daurat llampegueja,
     es pentina el seu cabell daurat.

     Es pentina amb una pinta daurada
     i tot fent-ho canta una cançó
     que té una melodia
     meravellosa i imponent.

     Amb salvatge dolor, encisa
     el mariner dalt la barqueta.
     Ell ja no guaita els esculls,
     ell ja només guaite enlaire, amunt.