Totz lo món me par sol un ortz, 
E mos chans no m'es mai conortz. 
              Raibautz de Vaqueiras

Me n'ané en un boscatge on estava en plor 
Tan fort desconortat, que.l cor m'era en dolor; 
Mas per ço car plorava hi sentia dolçor. 
              Llull

Così nel mio parlar voglio esser aspro, 
Com' è negli atti questa bella pietra, 
Maggior durezza e più natura cruda. 
               Dante 
 

[1]

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, 
Em veig sovint per fosques solituds, 
En prats ignots i munts de llicorella 
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella, 
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts, 
Deleges foll? Vers quina meravella 
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge 
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: 
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge 
On ja vaguí, i, de Déu, el parany 
Per heure'm tot. O del diable engany. 
 

[2] 

Oh! Si prudent i amb paraula lleugera 
Sabés fixar l'imperi de la ment, 
I amb hàbils mots, la passió naixent, 
Del meu estil pogués fer presonera;

Si, fugitiu de la faisó estrangera, 
Arromancés en dura nit, dolent, 
L'amor del Tot i del Res, sense esment 
Del fosc i el rar, i a l'aspriva manera

Dels qui en vulgar parlaren sobirà, 
-Oh Llull! Oh March!-, i amb claredat de signes, 
Rústec però, sever, pogués rimar

Pels qui vindran; si, ponderats i dignes, 
Els meus dictats guanyessin el demà, 
Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes! 
 

[3]

Saber narrar, en llenguatge vigorós 
Deler i desig, i plers, i, sense esforç 
Rimar bells mots amb el ritme dels cors 
Amants o folls; i, gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors 
Éssers de carn, tot oblidant els morts 
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors 
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar 
Sense esperar, i essent, ardit, del segle, 
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà, 
Del clar i l'obscur seguir normes i regla 
I enmig d'orats i savis, raonar. 
 

[4]

Entre negrors veig mil camins oberts 
I ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs; 
Els gels són calds, i res no és confús, 
Els cels són blaus i els prats, al lluny, més verds.

Membres lligats, encalç l'indret advers, 
I són coixins i flors els rocs més durs; 
Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs, 
Ensems vestit i nu, i en calls incerts.

El real, doncs, què és? Puix que a ple sol 
Vaig per canals obscurs; i entre la gent, 
En vast desert, perdut. El fadrí mol

Sens gra ni boll, i la passa indolent. 
Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol, 
Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment! 
 

[5]

Bru i descofat, i descalç, d'aventura, 
En dia fosc, per les platges desertes 
Erra vol. Imaginava inertes 
Formes sense aura i nom, i llur pintura.

I veia, dret davant llur sepultura, 
Homes estranys amb les testes obertes, 
Un doll de sang en llurs ombres incertes, 
i un cel de nit fent dura llur figura.

Entre sospirs, el seny interrogava 
Si veia just: ¿Les imatges funestes 
Eren en mi o en la natura brava?

I m'ho pregunt encara en mil requestes: 
Les ficcions -i jo en visc!-. ¿fan esclava 
La ment, o són els seus camins celestes? 
 

[6]

No pas irós, ni trist, si dellà el riu, 
Entre pollancs, veig els celatges verds 
D'un cap al tard, i d'uns mísers coberts 
El fum negrós fa el paisatge soliu, 
Pens en qui fuig pels colls, ploraire, i diu 
Que res no val, i nega l'univers, 
I del compàs i el plom tothora advers, 
I del concret, als déus clama si viu.

Puix que un deler m'empeny; i tants d'atzars 
Em fan fruir, sense albir, alba i nits, 
Els rierols morents en prats florits,

El ras nocturn i el cim desert, i al març, 
Els comiats d'amor en rústics bars, 
A sol colgant, entre besars humits. 
 

[7]

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles 
Del temps antic, i a l'acost de la fosca, 
Sota un llorer i al peu de la font tosca, 
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles 
I claus de tub, cercar la peça llosca 
A l'embragat, o al coixinet que embosca 
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses, 
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! 
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses, 
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: 
M'exalta el nou i m'enamora el vell.  
 

[15]

Quatre colors aparien el món 
On em dissolc i on la beutat consir; 
Si de la mar faig el meu elixir, 
Dels quatre tints assaig el joc pregon.

Bru del teu nu i del teu ésser abscon, 
Blau de la mar i dels ulls on em mir, 
Blanc de l'hostal i, puix que em plau el gir, 
L'ardent vermell que el teu llavi difon.

Altre deport no sé, ni vull per mi; 
Bàrbars sé els temps i els anys m'hi fan enclí, 
La sang em bull, i el que vull és confús.

Oh Rafael, entre tots el Diví; 
Brueghel però, i Bosch eterns i durs! 
Davant la mar el meu goig és l'art clus. 
 

[17]

No cerc ni amb aquell qui, vagarós, 
Per llacs esquerps o desertes guixeres, 
Cobert de pols, per les amples carreres, 
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres 
De llur destí. I es fa miseriós 
D'un Més Enllà sense forma i colors, 
O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Me cerc i amb aquell qui diu: "Jo só", 
I té una llar, té pàtria i mester, 
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó, 
Alça el punyal i defensa el seu bé, 
Mestre segur d'enyorades banderes. 
 

[18]

                    A Manuel Pla i Salat

És per la Ment que se m'obre Natura 
A l'ull golós; per ella em sé immortal 
Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal, 
El temps és u i pel meu ordre dura.

D'on home só. I alluny tota pastura 
Al meu llanguir. En ella l'Irreal 
No és el fosc, ni el son, ni l'Ideal, 
Ni el foll cobeig d'una aurança futura,

Ans el present; i amb ell, l'hora i el lloc, 
I el cremar dolç en el meu propi foc 
Fet de voler sense queixa ni usura.

Del bell concret faig el meu càlid joc 
A cada instant, i en els segles em moc 
Lent, com el roc davant la mar obscura.