Tornaven totes tres de les sardanes: 
-balls solars i exultants! A ple dia, a ple aire, 
en un país de forta olor boscana 
i amb el mar pressentit! Lluny del crit i dels cants 
turbulents d'una ambigua manigua 
on el sol no té llit ni la lluna mirall, 
dels vins feixucs, dels colors envilits 
i dels encantaments de la flamenqueria. 

Venien pel torrent de les moreres, 
untades de vermell d'esponja barba-roja 
-de rosella de mar quan xucla gra de pluja-. 
Guarnien el cabell, quasi el cobrien, 
papallones de grisos i blaus apagats, 
bacants i sàtirs de selves alpines 
amb un no re esblaimat de minses taques grogues, 
tot al voltant de les ales ullades. 

-Si alcem els braços i ens donem les mans, 
i petgem fort i puntegem airoses, 
farem arrel a la terra comuna 
i granarem al ginestar dels dalts. 
Cad'un és ell, i agermanats fem un. 
Va dir una d'elles, que era la més alta, 
parla i escriu tots temps la llengua que ens aplega, 
lloa l'amor i la raó, i confia. 

Ara reien de riure i s'hi gaudien 
com si es veiessin sense flocs ni roba 
a l'aigua d'un bassal amb clarors d'àlber; 
i, càndides, xisclaven. Un canyer vinclat 
al pas d'un corriol les amoixava. 
Amb ull llunyà miraven, del costat dels pins, 
no sé pas quin ocell d'extravagant plomatge 
o el campanar d'un temple que no vèiem. 

Es descalçaven per moure fullaca 
a l'acost d'un noguer; paraven les ombrel•les 
amb folga i alegrois, perquè s'inflessin 
-si la brisa bufava del maresme- 
tal les meduses cap allà mig març, 
i un llevant arrissat els fes llit d'aigües. 
Quan, boires augustes, s'encallen i es migren, 
i moren al fossar de les conquilles. 

Tornaven transparents a la fresca dels verns, 
com qui llisca amb esquís, a cada oberta 
pels revolts de la llum, deçà el Carlit, 
amb clots sobtats i planelles esquerpes; 
com esquinçalls de boira matinera 
-quan guaita, ardit, l'isard d'orella freda 
al pic extrem de la mola de Busa-; 
com qui es lleva de nou, vençuda la febrada. 

Van trencar pel costat de la riera 
talment una que fuig; o espera i vol, 
i ara afluixa el vestit, ara es pentina, 
o fa veure que esporga la bruguera. 
Quan els vam dir si ens volien per guia 
-nosaltres els tardans i bells garlaires- 
ja el vent se les enduia enllà la plana 
amb el pol•len lleuger, per a enflorar els estanys. 

 Puigcerdà, juliol de 1971