¿A tan difícil i simple dolcesa,
qui sabria arribar-hi?
¿Qui podria seguir-te amb prou empenta,
amic de fa tants i tants anys?
¿Qui deixaria anar a la rosa dels vents
amb el teu entusiasme
-quin tebi pler l'estimar d'amagat-
uns mots així? Qui gosaria fer-ho?
En descobrir-te, oh ardit
adolescent esperançat, l'ardidesa
era una sola cosa amb l'esperança!
Potser era bo el combat.
Ara tinc l'esperança
que només l'ardidesa t'ha de plaure,
perquè tampoc no et puc oferir més,
oh fill de l'anarquia!
Urpes i dents per a aquesta ardidesa,
i fora els qui idolatren les consignes!

Vet aquí que jo, ara,
voldria ser com tu.