Tot s'ha aclarit, però 
plou més que abans, i l'aigua 
ens evoca el til•ler 
que tots dos hem mirat 
a recer d'un vell burg 
i a l'encalç d'uns arpegis 
que es perden entre els núvols.  
No hi ha res més tenaç 
que aquests acords fugaços, 
quan tot just comencem 
el joc de la memòria. 
Entre tots dos, és fàcil 
incorporar l'indret 
llunyà que compartíem 
a aquest temps tan dubtós. 
Tu seràs violins 
que vénen de molt lluny 
quan l'única tonada 
començava a entristir-me. 
Prepara'm la ironia, 
que ja vinc. No t'avancis.