Dos gats parnassians darrere els vidres
al vell jardí del brollador esquifit
i el Rèquiem de Fauré, a mitja tarda,
com si el món no fos fet
sinó d'aquests moments
en què tot és present i alhora calla.
¿Què em quedarà de tots aquests parèntesis
que sempre he estimat tant?.
¿D'aquest poema que no estriparé,
malgrat que m'ho plantejo?

I la precisió de Gottfried Benn,
els mots diamantins que vull fer meus.
I aquest passat, tot ell tan ple d'absència
i tan poc precisable.