Per a Mireia Garriga

1

Des del finestral, els dos plàtans feixucs,
polsosos sota el sol. El vi.

Al pedrís, la noia de pell fosca
i cabells rossos, curts. L'adolescència.

Enfront, l'hostal amb el seu passadís
ombrívol, fresc. Canten pardals.

La noia té les cames una mica
separades: les seves cuixes. Un somriure. 

Des de la prehistòria fins a les portes 
de la por, els jocs i el seu significat

misteriós. El cos s'afirma i la corda
de saltar, a terra, és com un cercle màgic.

Plaer que s'ofereix i que s'escapa.
Però el cap fa un senyal d'assentiment.

2

Ara, la platja, i no oblidem les sines.
En una cova una estàtua antiga
que dicta el gest a noies ben tangibles.

Sota el sol, vora un mar que repeteix
velles cançons de solitud: carícies
de l'aire tebi a l'ampla cuixa oferta.

I un desig de tancar-se amb aquest cos
en vells hostals de barris portuaris,
i fer-li repetir el gest de la dea

només per als meus ulls. Totes les platges
i els llençols, i la pell: de la model
al cos real, passant per alt l'estàtua.

3

No t'enganya el vermell transparent,
perqupe queda el regust de l'efímer.

¿On, el buit? ¿On, el ple? Cimbrejant
ve l'olor, i n'hi ha prou. Tot és ple.

¿Veus la ratlla que baixa? Són pobles
retallats per la posta de sol.

¿Veus les quatre magranes? Són ordre
i són caos. ¿T'ho he tret de la boca?

Per l'amor d'un perfil tan hipnòtic,
construïm amb el temps un camí.

                       (1989)