Però allò que més em satisfà és l'aplaudiment
          silenciós! Es veu perfectament com aquesta
          òpera va creixent cada vegada més.
                                          W. A. MOZART, Cartes
                                          (a Constanze, 7/8-X-1791)

Amb Vanika, en un petit parc de Mannheim, no gaire lluny del teatre. Ara, a distància, se m'acut la paraula "iniciació". Però després penso: iniciació, a què? La primera idea era: iniciació a l'amor. Però hi havia alguna cosa més. Havíem vist La flauta màgica. L'escenografia tenia un terra de protuberàncies i cavitats. Hi havia uns fons projectats de colors vius, amb motius florals, que anaven canviant. Una nova realitat s'havia produït amb la darrera nota. Tot era nou, perquè ho era la manera d'agafar les mans i mirar els ulls de la noia eslava. La seva sernitat, el seu rostre, d'un aire altiu, i la seva capacitat per aproximar-se a l'altre amb senzillesa, m'iniciaven a mi en una senzillesa que necessitava i que desconeixia encara. Les notes màgiques podien fer caure les barreres. La iniciació no acabava, sinó que tot just començava.

La pols s'ha tornat or. Al fons dels ulls
de Papageno, ciutats en ple desert
fetes d'altíssimes torres amb milers 
de finestres, com les cel.les d'un rusc.
Al fons dels ulls de la reina de la nit,
ciutat sota cúpules de vidre, que capturen
l'olor de flors exòtiques que l'omplen
com en un quadre de Roursseau. Es donen les mans
els personatges per un dels carrers radials
cap a la nota de flauta salvadora.