A casa només sóc això:
un pronom que rebota contra les parets.
Però si isc al carrer sóc l’incendi,
la flama, el foc, la deflagració.
I si em mires als ulls hi trobaràs guspires:
rebotaré repetidament contra el teu nom,
impregnant-me de tu, travessant-te amb l’esguard.

Sóc l’eix d’un món que es basteix entre
les gorges del silenci i que té sentit en la
mesura que tu em mires i m’anomenes
i em demanes.

Sóc l’altra cara de l’alteritat:
Un visionari que juga a explicar el món
enmig d’una gàbia de silencis.