Tu dius que jo sóc un arbre que canta,
un cristall sense enigma,
un fragment d’infutur.
I jo sé que saps que tots dos sabem que, de moment,
no hi ha dos ni tres, ni res que s’hi assemble:
només la incontinència de sentir i no comprendre,
el desig de fer anar el desig,
la immediatesa de saber-se cert en la incertesa;
el setge present de la impermanència
demanant-se sobre el cantell d’un gin-tònic
d’un taulell / d’un bar/ d’un barri/ qualsevol.
Per això sé que mentre ara escric
hi ha tres mil versos dient-se a través meu,
fragments de dissidència, estridències mentals,
molta –massa- misèria mental,
i camins, milers de camins habitant-me la pell,
quan sóc un exèrcit caminant vers el desastre,
quan sóc el crit més profidén del segle vint,
el setge a les vocals,
el torsimany del taüt,
l’enrenou de dubtar.
Quan sé que sóc la milionèsima
edició apòcrifa del kamasutra.
Quan sé que sols quan cloc els ulls
el món aprén a dir-se, intermitent.
Quan vinc de quatre paraules intuïdes,
inèdites, inevitables,
i encara n'aprenc...