Quan res ja no commou de sordidesa, 
pensant sense raó, sense sentit, 
al gris asfalt hi arrela l’estranyesa, 
sents bategar un arbre dins del pit. 
Quan tota veu es desfà de feblesa, 
tractes sense èxit de fer-te l’ardit, 
escoltes com t’esfulla la tristesa, 
com va posant-ho tot en entredit. 
És llavors que t’asseus arran del caire 
de tu mateix i et mires fit a fit: 
t’adones que l’espill és un manaire. 
Una estranya remor retruny en l’aire, 
embruta tot allò que havies escrit, 
i et deixa sol i arnat com un captaire.