Gaste, qui de les flors de poesia 
toies vol consagrar als ulls que adora, 
del ric aljòfar que plorà la Aurora 
quan li convinga dir que es fa de dia;

di de abril parla, pinte la alegria  
ab què desplega ses catifes Flora, 
o a Filomena, mentres cantant plora, 
de ram en ram, la llengua que tenia;

a qui es diu Isabel, diga-li Isbella, 
sol i esteles als ulls, als llavis grana, 
llocs comuns de les muses de Castella,

que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,  
que estic perdut per tot quant veig en ella, 
prou tinc de la llanesa catalana.