Si l'amor és el lloc de l'excrement, 
si, oferint-me, nua i de quatre grapes, els dos globus de 
 llum de les natges, tornes els pits, com la llavor 
 i l'arrel quan els ve el temps, 
a la pesantor obscura de la terra, si aquests globus 
 germinen com germinen els astres 
en el silenci blau de l'espai mut, 
si fas teu el destí de l'animal, que veu, de quatre 
 grapes, l'horitzó de l'hivern i ensuma el foc dels 
 boscos, tot resina i pinassa que es fa fum, amb 
 gust acre a la boca, 
com quan furgo, amb saliva i amb dents, les fondàries 
 boscoses i sagrades, 
i un dard de llum, la llengua, al botó palpitant beu 
 fosques llums, 
i amb la torxa del sexe conec ara el país salinós, 
i adés, quan t'has tombat, el fons dels llavis tebis i 
 agredolços del forn on sóc u, bategant amb els 
 corrents i amb les marees i amb el soterrat  
 ritme planetari, 
i si un silenci nu ens lliura l'ésser 
a la buidor de l'èxtasi, l'instant paralitzat 
en què ens veiem el rostre, no cap d'àguila, no 
cap de gos ni de mico: un rostre humà, que accepta 
de ser ell mateix, proper i alhora majestàtic, 
i veu la seva imatge en un instant fet d'aigua, 
un temps-mirall, i sap que és ell mateix, i sap 
que res no és sagrat sinó ell mateix, que res 
no l'alliberarà sinó ell mateix, que res 
no el pot esglaiar tant com veure's ell mateix, 
i en un crit diu el crit de saber-se tot sol 
i el de la fusió que atueix el sentit i obre el coneixement, 
i, anul.lant l'ésser, fa retrobar l'ésser, 
perquè som l'altre cos, l'altra percepció, 
en un temps blanc i buit, en un espai desert, 
som el revers, som aquell que ens veurà 
des de l'altre costat del mirall on veiem 
els gestos de l'amor, i si ara acosto 
els llavis a les natges de claredat lunar 
i m'abeuro a la fosca cabellera, hi ha un temps 
per als meus moviments i un temps per esguardar-los 
de dins estant, el temps de ser i el de saber, 
el d'esguardar i el de sentir que ens esguardem, 
que ens estem esguardant, el temps de l'acte 
i el de la visió de l'acte. 
   Veig 
un espai dissipat, una esfumació, 
la llum que hi ha quan és absent la llum, 
el so que fan els sons quan no hi ha sons. 
Més enllà del silenci, encara hi ha un silenci, 
i un no-res cal cercar més enllà del no-res. 
L'aprenentatge d'escoltar i de veure 
sense sentir ni albirar res, la làmina 
lluminosa i compacta i transparent 
que no passem, perquè ja hi som: passar-la 
voldria dir que ens és exterior. No té 
cap entitat, i ho és tot. Si som 
és perquè hi som, és en tant que hi som, i els mots 
no la diuen. No és cap mot, ni cap imatge: és l'evidència 
de la ceguesa de la llum, el buit 
que no veiem, el buit que ens veu. Sentir-nos 
vistos pel buit i dins el buit alhora, 
evanescent, de cap color, sord-mut, 
la plenitud del buit que esbotza l'ésser, 
que es veu a si mateix, la nul.la llum 
d'adonar-nos que som, la consciència 
de saber que no ens cal sinó sentir l'espai: 
que, com un vidre, som i no som la claror.