Poeta, prosista, traductor i crític literari barceloní. És una de les veus més importants de la poesia i la literatura catalanes i castellanes contemporànies i una figura cabdal per comprendre-les.

Començà la carrera d'escriptor en castellà, amb obres com Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966, Premi Nacional de Poesia) i La muerte en Beverly Hills (1968).

Encetà la producció poètica catalana amb Hora foscant (1972), seguida de Foc cec (1973). Amb L'espai desert (1977) obté la Lletra d'Or del 1978. Amb El vendaval (1988) guanya els premis Ciutat de Barcelona, Nacional de literatura i Crítica Serra d'Or. Encara en el terreny de la poesia, publica La llum (1990), Mascarada (1996), El Diamant dins l'aigua (2001), El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2015). Pere Gimferrer reflexiona sobre una gran diversitat de temes, que van des de la crítica del poder i la política fins a la poesia o el cinema. La seva novel·la més famosa en català és Fortuny (1983). 

Com a crític i acadèmic, és autor d'una extensa obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993).

Ha traduït al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d'altres.

Contingut elaborat en col·laboració amb l'AELC (Pere Gimferrer) per Toni Terrades.