''I a dintre del manicomi
anys i més anys que se sent:
-No sóc boig, que Déu perdona!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!''
Al davant del manicomi
hi ha aturada molta gent,
esperant a un pobre frare
que es diu si ha perdut lo seny.
Lo carruatge ve que vola,
i el frare al lluny ja se'l sent:
-Germans meus, quina alegria!
Germans meus, ja no hi ha infern!-
Riu la gent i s'esvalota,
que entre la pols ja se'l veu
abocar a una portella
cridant, los braços al cel:
-Déu perdona, Déu perdona!
S'ha ablanit lo mateix Déu,
i amb una llàgrima sola
ha apagat lo foc etern!-
La gent poruga es fa enrera
quan del carruatge l'han tret;
hi ha dos frares que l'aguanten:
lo manicomi és obert.
Mes ell al portal s'atura
i diu de cara a la gent:
-Jo ho he vist, i no és mentida!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!
Han caigut ses negres voltes,
sols hi ha cendra i tot és fred;
los damnats riuen i canten,
de genolls és Llucifer.
Àngels i diables fan colla;
ja no hi ha just ni pervers;
los botxins són amb los martres;
los cristians amb los jueus.
Adam i Eva entre els braços
tenen a Caí i Abel;
Jesús ha besat a Judas,
i Judas com plora amb ell!-
Mes los dos frares per força
se l'han endut del carrer,
i el portal del manicomi
s'ha tancat amb un gemec.
I a l'anar-se'n la gentada
hi ha qui riu indiferent,
hi ha qui abaixa el front i pensa,
hi ha qui amb espant fa la creu.
I a dintre del manicomi
anys i més anys que se sent:
-No sóc boig, que Déu perdona!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!