En l'ascesi de la inesgotabilitat,
el no-temps és el món mirat
totalment de cua d'ull, difícil de fixar
i en el qual l'aporia amb prou feines hi té
dos paràmetres paradoxals
en comú amb alguna metonímia,
i són inapreciables. O per ventura sí,
que els arribaríem a atalaiar,
si aconseguíssim no voler-los enginyar?
Xafat i resumit:
si no volem anar enlloc,
qualsevol viarany ens hi portarà,
mal que ens el podem estalviar,
car l'enlloc som nosaltres mateixos;
i això no obstant, no és pas dins nostre, l'enlloc,
és fora i tan lluny que no hi podrem fer cap,
perquè nosaltres som ells i no sabem qui són ells
ni ells saben qui som nosaltres,
i quan ningú no sap la veritat d'una cosa
és bo que hi hagi errors compartits, 
com el de pensar que l'equivocació existeix.