CARLES HAC MOR
(1940-2016)

Poeta lleidatà. Autor d'una extensa i molt rellevant obra (anti)poètica i artística transgressora i de caràcter experimental.

Ha publicat un llarguíssim seguit de reculls poètics:Tu'm és no m's. Desig/enuig. Escalaborns (1977), Si la lluna és un gorg, jo sóc a dimarts (1978), Anar i tornar (1979 i escrit amb Eugènia Balcells), S'ha rebentat l'hospici (1992), El desvari de la raó (1995), Epítom infra nu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp) (1998, escrit amb Ester Xargay), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Ad libitum (2004), M'he menjat una cama (2004, premi Rosa Leveroni de poesia de Cadaqués del 2003), Com aquell qui diu (2004), Coma induït (2007), Himnes del no-ésser (2008), Ni poms ni pomes ni formigues (2009), Sí fa que sí (2011), No ben bé (2016), entre d'altres. Ha guanyat el premi Joan Fuster d'assaig (1998) i els Jocs Florals de Barcelona (2012). 

També és autor de les (anti)novel·les La fi del món (1994) i Carbassa a tot drap, o, amor lliure, ús i abús (2001 i escrita amb Ester Xargay) i és autor, encara, de l'obra d'(anti)teatre Tirant lo blanc la (2000 i escrita, també, amb Ester Xargay). Conjuntament amb Antoni Clapés publica, en dos volums, l'obra Converses (2006) i el llibre de correspondències Fer les cartes (2011). El darrer títol de l'autor que es publica, pòstumament, és l'assaig Escriptures alçurades (2016). 

S'ha dedicat a la traducció al català d'autors francesos com Lascault, Blaise Pascal, Queneau, Todorov, etc.

La seva trajectòria ha estat reunïda a Obra completa punt u (2011) i Obra completa punt dos (2018) per Pagès Editor.

 

Contingut elaborat en col·laboració amb l'AELC (Carles Hac Mor) per Toni Terrades. 

ELS POEMES