Lleva els teus dits dels meus ulls. Saps que no
m’agrada escriure amb els dits dins els ulls.
Sempre n’he cregut que la matèria era única, diguis
qualsevol cosa que vulguis. Però, la matèria
mai m’ha estimat, quan ella arriba me n’he d’anar
i tots ells riuen sense raó, criden a la nit i
jo me n’he d’anar. Però, a la matinada, els aucells duran
les velles a l’ombra i els nins vos trauran les
plomes del cor. Però, jo me n’he d’anar, perquè ell no
em vol veure. He anat a ca teva i les parets no
m’han deixat entrar i mai les he fet res. Tu, tu no
m’escoltes, i ara, o no ho sé, pot ser fos ahir, estic
damunt el llit amb l’enyorança d’una llunyana
tarda devora el somni d’una al·lota i crec que
els puputs també volen ser nins que criden
paraules per hores a la lluna. Els nins són millors
que tu, així que no fermis més boques, ni
tampoc els tanquis els ulls perquè no podran
escriure, i saps que això no m’agrada.