Devora el renou,
la tarda somriu a l’aucell
que canta els teus llavis
encesos, com canta la sang.
La fosca, mentre, s’acosta
a la muntanya, i la font
crida a l’aigua que s’en
va darrera dels teus peus 
banyats.
No, no som jo,
som tu, estic amb tu,
com el canari a la gàbia,
que canta
la seva presó.