La teva malenconia crida silenci,
pels focs de l’abisme, pels
portals de la gelada, per les figures
de coral cremat ara mateix, cercant
els cels vermellosos per les potades
dels gasos.
L’oratge acabat de tallar, puja pel
caminoi dels teus gnoms grocs,
degollant la nina del balcó,
que encara alena la partida del plorar.
Però,... on?
On s’escampen els trons de rajola?
On estimares el trist puput?
On són els teus trenta nuvis de ferro?
On?