Era la veu antiga de l’ignorant
lladre de cels, ofegant dins la carn,
espijant dins la sang cap als ulls
foradats d’un nin abandonat dins
el ventre d’un somni cansat, amb
els polsos rovellats, per l’oratge
del mort que es creu ésser qualcú
perquè viu amb la lluna
i desperta amb el so de les sirenes,
amb el fum dins la boca,
amb l’olor de les grades,
amb el renou groguenc dels
sucs aspres, i ... atura!
tots són blocs de ferro,
que es podreixen dins el cor.