Això ha de ser més, això demana més, això reclama créixer, 
ser contemplat és més que la meitat de l'ésser: 
neix un nou paisatge amb cada nova llum, 
ah presència múltiple i diversa, 
matís en la fixesa del costum!

Cada objecte es dóna i es dispersa: 
no és en ell mateix, és en la llum 
que el volta, en la mirada que el completa, 
i l'ull mateix no és si no es concreta 
en una visió. 
Per això elogio l'alba, la promesa, la claror: 
jo tornaré a ser jo, retornarà el paisatge 
-quina novetat, cada retrobament!- 
i tornaré a mirar enamoradament 
la ben sabuda església, la previsible platja.

Què hi serà rutina? Què hi serà sorpresa? 
I en l'expectativa tènue del celatge, 
elogio l'alba i visc en la promesa.