Els àtoms,
creixent lentament en el ventre calent dels estels,
reunint els protons i neutrons necessaris
per ser no ja hidrogen tan sols, sinó heli,
carboni, nitrogen, metalls
pesants, cada cop més pesants, fins a ser
pols projectada, expansiva en esferes creixents,
pols molt estranya en oceans de buit i d’hidrogen...
Ah quanta llum,
quanta calor en els orígens d’aquesta matèria,
ara palpable amb la mà, fins i tot ara mà
que palpa, que estreny, que colpeja, que esquinça!
Ara, a l’abast,
restes d’estels primitius, antiquíssims...